Les metàfores en l'era de la biblioteca digital

 

L'arquitectura sempre ha estat una de les màximes representacions físiques i materials del coneixement humà. És i ha estat la visualització ciutadana del saber, de la cultua i de les ciències, dels avenços tècnics i tecnològics. I per tant, l'arquitectura també ha estat una gran eina educadora i al servei de la formació. Així ho expressa Werner Oechslin quan diu "La arquitectura -literalmente un soporte sólido y estable para el saber- siempre ha estado al servicio concreto de este trabajo formativo, en virtud de su capacidad innata para preservar la cultura del recuerdo". I es que l'arquitectura sempre ha tingut la voluntat fonamental de perdurar, fins i tot podriem dir d'ésser eterna. L'arquitectura com a suport perdurable, constant i educatiu de les capacitats i el saber humans. I és en aquest punt on l'arquitectura i la biblioteca aconsegueixen una unió especial, i quasi indissoluble. I és que la biblioteca, en les seves funcions primigènies, acull i preserva també tot el coneixement i saber dels homes, fixat de forma perdurable en llibres i altres materials impresos. S'uneixen aquí l'arquitectura com a continent, i la biblioteca com a contingut; i ambdues amb una finalitat última, de la conservar, preservar i perdurar... però també la d'educar. Diriem que la biblioteca és l'arquitectura total, la seva fita màxima i el seu perfecte resultat. "Esto conduce a la idea de la biblioteca como una verdadera arquitectura prístina y concreta". L'arquitectura i la biblioteca donen així una estabilitat i una forma sòlida al coneixement humà; una forma estable, constant.

Aquesta forma s'ha anat transformant i millorant durant els segles, adaptant-la a les necessitats específiques de cada societat, a la forma de pensar, actuar i entendre el món concretes de cada moment històric. I en aquestes formes, els edificis i la biblioteca han adoptat diferents metàfores, diferents formes d'organització de l'espai, que responien a la idea bàsica d'ésser un contenidor i un accés al coneixement. Les biblioteques com a edifici han estat capaces de donar forma física, representativa i icònica a una idea i a un concepte; els edificis eren en si mateixos una metàfora.

Així, podem trobar algunes metàfores que s'han anat repetint en diferents biblioteques: les grans sales circulars, centrals i geomètricament perfectes, i amb una forta presència de llibres i simbolitzaven un accés controlat al coneixement, ordenat de forma meticulosa i precisa, com trobem a la Biblioteca Pública d'Estocolm o la British Library. La forma de ventall i especialment els patis enfonsats per a llibres, típics de l'arquitectura bibliotecària d'Alvar Aalto, com a símbol d'àrees recloses destinades a l'estudi i a la recerca, i amb llibres exclosos de préstecs. El contenidor central per als llibres i el coneixement, reclòs però al mateix temps visible des de l'entrada i al qual s'hi ha d'ascendir per a tenir-hi accés, de la Biblioteca Exeter. L'aspecte de temple del saber, amb façanes cegues i petites finestres elevades per tot el perimetre, que tenien les primeres biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. O les espirals ascendents i continuades de coneixement, en forma de cinta continua on es classifiquen tots els llibres de la biblioteca, presents a la Biblioteca Pública de Seattle o a la Biblioteca de la Musashino Art University. En totes es repeteix una mateixa idea: un accés, una ascenció cap al coneixement i el saber.

Aquestes metàfores i aquesta organització espacial tenien tot el sentit en l'era Gutemberg, en l'era dels documents impresos. Però en pregunto si en l'era de la biblioteca digital, aquestes metàfores continuen sent igualment vàlides. En un moment de forta transformació de l'espai físic de la biblioteca, i fins i tot de la seva reformulació cap a un nou concepte totalment nou i crec que encara sense definir, té validesa encara una organització física i metafòrica basada en l'accés a un coneixement que avui dia ja és accessible per uns altres mitjans? En l'era de la biblioteca digital, els edificis caldrà que adoptin i desenvolupin noves metàfores, nous símbols. Per què d'edificis de biblioteques no en tinc cap dubte que se'n continuaran fent; ara bé, caldrà també que escenifiquin i representin físicament com accedim a la informació i al coneixement digitals en el nostre moment històric. Això també és funció de la biblioteca.

FONTS:

• De la imatge [Consulta: 12 de maig de 2011]


• Werner Oechslin. "Bibliotecas y principios: el 'otro' origen de la arquitectura". En: Arquitectura Viva, n. 135 (2010), p. 19