17 de gener 2014

I si deixem d'avergonyir-nos de la nostra professió?


 

Ja no sé quantes vegades he sentit el debat sobre la denominació de la nostra professió. Em vaig diplomar un ja llunyà 2002, i ha plogut molt. He viscut molt professionalment parlant... i dissortadament, mai m'ha abandonat el debat constant sobre com hem ens d'anomenar, què som, què fem, etc... Aquests dies, una altra vegada. I jo que només vull treballar, de debó!

Personalment, sé qui sóc, sé què sóc i sé què ser fer. I des de fa temps que he decidit dir, sempre, que abans que res, sóc bibliotecari; un bibliotecari que sap fer moltes altres coses. Però sóc bibliotecari. Ho tinc clar. I no tinc vergonya de dir-ho ben clar. És sempre així per al nostre col·lectiu? Tinc la sensació que molts col·legues de professió senten vergonya pel que són, i intenten amagar-se'n no sé ben bé per quin obscur motiu. Amb aquesta actitud victimista no m'estranya que haguem perdut tot el que hem perdut durant anys. Aquesta recerca constant de trobar nous noms evidencia ben clarament una extremada fragilitat que s'ha intentat omplir amb fum. I és que per tal de vendre'ns i d'obtenir un veritable reconeixement social que mai arribava, ens hem anat inventant denominacions parcials, molts cops buides, d'allò que fèiem o volíem fer. És molt cansat i esgotador intentar buscar permanentment el copet a l'esquena, no?

I és que mentre hem intentat vendre fum en capsetes de colors i de ràpid consum, ens hem deixat pel camí moltes víctimes. Una d'elles, els bibliotecaris. De fet, sóc de l'opinió que ja gaudíem del prestigi i influència social i del reconeixement comunitari que avui tan busquem, i que en bona mesura hem estat nosaltres mateixos els qui ens ho hem deixat perdre tot solets. El pitjor enemic del bibliotecari ha estat i és el propi bibliotecari. Hem estat del tot incapaços d'incloure els nous rols i les noves competències que han anat apareixent dins de l'aixopluc de la paraula bibliotecari, una paraula amb respecte i consideració.

És, sens dubte, un debat estèril i que ens enterra a tots plegats. He treballat amb diferents col·lectius professionals; i tinc contactes professionals de diferents àmbits. Tots, absolutament tots, tenen ben clar què són i què fan. Amb una paraula. Sense perversions del llenguatge.

Fem-ho senzill.

6 comentaris:

  1. Crec que passa en tots els rams, i d'això se'n diu esnobisme. Sembla que si la nostra professió no té un nom glamurós no som ningú. Que si és un nom d'ofici ja existent fa anys vol dir que som uns carcamals i no sabem fer la nostra feina amb tots els recursos actuals.

    ResponElimina
  2. Rita, un arquitecte, per exemple, també pot i sap dissenyar interior, mobiliari, etc... i no per això s'ha deixat d'autoanomenar-se arquitecte. És la paraula la que dóna valor a tot el col·lectiu, i en la que tot el col·lectiu hi creu i s'hi identifica. Mentre miràvem què erem, altres han anat fent via.

    ResponElimina
  3. Estic absolutament d'acord amb la idea base de l'article. No obstant, no sé si "avergonyir-nos" és la paraula més adequada. Jo també utilitzo sempre la paraula "bibliotecària" per a dir a què em dedico, i tinc la sensació (potser equivocada) de que qui no ho fa més que vergonya, el que té són "aspiracions". Els noms es canvien per a què es produeixin altres tipus de "renovacions": formació específica, literatura professional, experts en "les noves matèries" ... no sé si m'explico. Això no només ha passat amb el nom de la professió, també amb el d'alguns serveis: algunes biblioteques universitàries han passat a dir-se CRAI (Centre de recursos per a l'aprenentatge i la investigació) com a gran canvi, perquè, pel que es veu, fins ara a les biblioteques universitàries ens dedicàvem a fer ganxet.

    ResponElimina
  4. No cal dir com estic d'acord amb el fons del missatge d'en Daniel. I crec que a poc a poc -gràcies crec a l'èxit popular de les biblioteques públiques- anem guanyant força presència i prestigi als mitjans i a l'opinió pública en general.

    Ànims!!!

    ResponElimina
  5. Així, unquepassava, el fet d'"abandonar" la denominació bibliotecari/ària, o biblioteca, es deu a "aspiracions". Ja no volíem, per exemple, que en la literatura científica aparegués bibliotecari, i si, gestor de la informació? És el que dius, hem estat fent ganxet.

    ResponElimina
  6. Amadeu, gràcies. Crec que caldria trobar una denominació inclusiva, i que tothom s'hi pugui trobar a gust. I per tradició, per pes social i per reconeixement (un reconeixement que torna!), crec que bibliotecari és la millor candidata.

    ResponElimina

L’Espluga de Francolí: l’antic hospital medieval acull la biblioteca municipal

Després de set mesos i mig d’obres, a càrrec de l’arquitecte Ricardo Saúl Sánchez Obaya, el passat 19 d’octubre va tenir lloc la inauguració...