Flexibilitat: tècnica, arquitectura i biblioteca en la societat xarxa. Cap a un nou tipus?

L'assistència a les jornades “Els futurs de la biblioteca pública” i l’elaboració d’alguns posts en aquest blog (1, 2 i 3), m'ha portat a escriure aquestes reflexions a partir del que allà es va comentar.

Al llarg dels anys de pràctica professional he tingut la impressió que l’ arquitectura de la biblioteca és molt determinant, sovint massa, per al servei que aquest equipament vol oferir. Aquesta és la percepció que em transmeten molts bibliotecaris, i no és contradictòria amb la visió de molts arquitectes sobre l’arquitectura.

Sabem que la força de l’arquitectura rau en el fet que permet la visualització, la materialització, del poder de qualsevol institució i també en la seva voluntat de permanència: perpetua al llarg del temps l’existència d’aquest poder. Això ha estat així des de l’inici de la història: dels dels monuments funeraris prehistòrics fins a les seus de les grans corporacions multinacionals actuals, pasant pels temples grecs, els monestirs medievals, la plaça de Sant Pere del Vaticà, el plau de Versalles o els ajuntaments democràtics actuals, per exemple. I això és bo que sigui així també per a les biblioteques, de la mateixa manera que ho és també per als museus, per posar un altre cas (el Guggenheim de Bilbao n’és el millor exemple). Tot i aixi, malauradament a vegades sospito que el principal argument per a la construcció d’edifics de biblioteca és la visualització del poder de les institucions democràtiques, per damunt de l’anhel de generar espais oberts de democratització de la informació i del coneixement. De manera que es pot comprendre que, a vegades, el pes específic de l’arquitectura passi per davant de la voluntat de servei, dissortadament.

Dit això, durant les jornades vam veure com el context de la societat xarxa comporta transformacions profundes i molt ràpides en el rol que ha d’assumir de la biblioteca pública en el seu entorn. Perd rellevància el llibre tradicional, en paper, i en guanya la informació sobre suports digitals. Allò important són les persones i la relació entre elles, per damunt de la col.lecció. S’ha de potenciar l’accés a la informació, al coneixement i la creativitat, per damunt del contingut d’informació en sí. La biblioteca deixa de ser exclusivament un lloc de silenci, estudi i treball per a passar a ser un tercer lloc, dinàmic, on es produeix la serendipity, la casualitat, l’anècdota, la sorpresa... Etcètera. Aquests canvis s’estan produint a un ritme accelerat, molt recentment (no gaire més enllà de la darrera dècada), i probablement s’acceleraran en el futur. La societat xarxa és la societat del canvi constant. Les estructures en xarxa són precisament això, adaptabilitat màxima a partir del canvi constant (a diferència de els estructures burocràtiques jeràrquiques, per exemple). Ho explica magistralment Manuel Castells a “La sociedad red: una visión global”, on diu "La fuerza de las redes radica en su flexibilidad, adaptabilidad y capacidad de auto-reconfiguración" (capítol 1).

Hi ha, per tant, una contradicció entre la necessitat de canvi constant i la forma arquitectònica estable. Precisament deia més amunt que la força de l’arquitectura és precisament la inmobilitat, la seva pretensió d’eternitat. Quan un arquitecte dibuixa una línia en un plànol és molt conscient que allò, que potser esdevindrà una paret, restarà allí eternament o durant molt de temps. És una responsabilitat important, i normament s’ho pensa dues vegades abans de fer-ho. És possible que allò estigui allà 100 anys, més! “Dios lo ve” diu Oscar Tusquets en aquest sentit.

Vam comprovar en aquestes jornades, una vegada més, que els bibliotecaris ens demanen insistentment als arquitectes que les biblioteques han de ser flexibles (que no hi hagi cables a la vista, que puguin posar els ordinadors on vulguin...). No es tracta, en absolut d’una qüestió trivial: la manca de flexibilitat té implicacions molt importants en la posada en marxa dels servei bibliotecari i sovint en limita enormement les potencialitats. L’arquitectura s’imposa al servei, com deia al principi. La resolució del problema no és una qüestió purament tècnica, sinó que té implicacions molt més profundes, com explicaré més avall.

Des del punt de vista arquitectònic, el xoc entre la necessitat de canvi (degut a la ràpida obsolescència de la tecnologia) i la forma arquitectònica, estable, no és nou d’ara: ja durant les societats industrials, al llarg del tot el segle XX, l’arquitectura havia explorat solucions per a satisfer les exigències de canvi i integració tecnològica. Des de Buckminster Fuller o les arquitectures utòpiques d’Archigram (amb arquitectures mòbils...) fins a l’arquitectura High-Tech, per exemple. Penso que el tipus arquitectònic que va sintetitzar millor l’esperit de l’era industrial i post-industrial va ser l’ oficina paisatge, àmpliament estès per a resoldre els grans edificis en alçada. Aquest tipus resol perfectament la compatibilitat entre una arquitectura amb una forma estable i una flexibilitat interior màxima. Els arquitectes Ábalos i Herreros analitzen el l’evolució d’aquesta tipologia, en relació amb la tècnica, al llibre “Técnica y arquitectura en la ciudad contemporánea”, i expliquen com a través de l’ús del terra tècnic és possible aquesta integració entre incorporació tecnològica i flexibilitat espaial (vegeu el capítol IV, “Implicaciones constructivas de la mecanización del ambiente”).

Dels edificis que analitzen aquests autors no puc evitar de referir-me, com vaig fer a les jornades, al Centre Beauburg de París, de Piano i Rogers, i com un dels màxims exponents que resol totes les exigències de flexibilitat i integració tecnològica de què parlem. Diuen Ábalos i Herreros que és el “primer edificio entendido como una celebración pública del advenimiento de la informática”, i que mostra de forma paradigmàtica com la solució de l’oficina paisatge es fa extensiva a altres tipologies, com és la d’un edifici cultural.

Per tant, el problema tècnic de la flexibilitat queda resolt, en principi, amb el terra tècnic. Però, tal i com expliquen aquests autors, l’evolució d’una tipologia arquitectònica és fruit de la conjunció de molts d’altres factors de tota mena, des de aspectes constructius i ambientals (com la resolució de la llum natural, el tractament climàtic de l’aire, la solució a l’enllumenat artifical i altres aspectes), fins a qüestions formals. La transformació de la tipologia arquitectònica és, doncs, un procés contínu, progressiu, que depèn de múltiples factors.

Per això deia que el tema de la flexibilitat té implicacions més profundes: perquè no es tracta només d’un problema tècnic o constructiu, sinó que afecta a la definició de la tipologia d’edifici que ha d’allotjar un nou tipus d’equipament. Per tant, em sembla que el tema de la flexibilitat és només la punta de l’iceberg: és la manifestació de que la tipologia de biblioteca amb la que treballem és obsoleta, respon a un altre temps, el temps de la societat industrial. La imatge de la biblioteca que els arquitectes tenen al cap quan projecten sovint correspon a un model que no s’adiu amb les necessitats de la societat xarxa. Tots, bibliotecaris i arquitectes, abordem el procés de projecte sense tenir gaire clar el que volem, cap on anem, perquè no tenim un tipus clar que respongui al nou paradigma. Només ens sabem imaginar allò que hem fet fins ara, però que ja no ens serveix. L’evolució de les tipologies arquitectòniques al llarg de la història s’ha produït de forma contínua, de manera que cada societat ha trobat la forma que s’ha ajustat a les seves necessitats, de la mateixa manera que cadascú de nosaltres es vesteix d’acord amb la seva identitat.

Com s’hauran de vestir les biblioteques a partir d’ara? Hi ha alguns indicis de cap on podem trobar vies de solució. Algunes es van anomenar en les jornades, i també se n’ha parlat anteriorment en aquest blog. Tecers espais, espais de relació, biblioteca sense llibres, integració de la tecnologia, learning spaces, espais per a la creativitat, etcètera. Però hi ha encara molt poques realitzacions materials concretes que ens permetin parlar d’una nova tipologia. Em sembla que l’exemple actual més paradigmàtic d’un nou plantejament és la biblioteca de Seattle, de Rem Koolhas, per raons que ara no puc explicar (i que m’agradiaria d’exposar aviat en un altre post). També ho són, per un o altre aspecte, la Mediateca de Sendai, de Toyo Ito, la OBA d’ Amsterdam (vegeu el vídeo a l’enllaç!), el DOK de Delft, els projectes de la Mediaspace, d’Aarhus, de la biblioteca central de Helsinki, o altres que hem vist durant les jornades.

Com a conclusió diria que el mèrit de les jornades va estar en il.lustrar el camí, generar una visió de cap on hem d’anar en el futur, essent conscients que la tipologia de la majoria de projectes que estan en marxa al nostre país (centrada en la col.lecció, les taules de lectura formal, els grans taulells, etcètera) respon a un model obsolet, propi de la societat de fa dècades, que és tant com dir d’una altra era, prèvia a l’ era de la informació. Sabem que hem de canviar aquest model, tenim pistes de com fer-ho. Ara només cal que tinguem l’ ambició i la valentia necessaris per a posar-ho en pràctica. Tenim una gran oportunitat en el projecte de la Biblioteca Central Urbana de la meva ciutat, Barcelona. No ens podem permetre d’errar.